Periodismo
La veu silenciada del País Valencià

Segons quatre inspectors de treball, els professionals que escriuen un parell de vegades al mes columnes d'opinió en una capçalera han d'estar donats d'alta en la Seguretat Social pel mitjà. Tant se val que tinguen un altre treball, que hi haja un xoc amb el règim d'incompatibilitats o que siguen autònoms de veritat. També ha d'estar-ho una notària que ha confeccionat tres escriptures per a l'empresa. O això li van traslladar el passat 16 de desembre a La Veu, un mitjà d'actualització diària que publica tot el seu contingut en llengua pròpia, l'únic nascut al País Valencià d'aquestes característiques.

Un dels qüestionaments més repetits quan es va conéixer la notícia és què suposaria el resultat d'aquesta inspecció si es traslladara a altres mitjans: “No conec cap capçalera en la qual no hi haja col·laboradors externs”, exposa Moisès Vizcaino, editor de La Veu. Tampoc és capaç d'obviar la coincidència de la data en la qual s'inicia la inspecció amb la publicació d'un article en El Confidencial, el 28 de novembre de 2019, en el qual s'exposava que un jutjat de Barcelona investigava si les ajudes al valencià atorgades al Diari La Veu —entre d’altres— pel govern de Ximo Puig afavorien una trama que desviava fons a empreses involucrades en el Procés, acusacions que es van demostrar falses: “D'on ve aquesta inspecció? No em consta que estigueren fent una sèrie d'inspeccions al sector al País Valencià. Pot ser que la data siga casualitat, però coincideix”, apunta l'editor. També lamenta que en el llarg període que va durar la inspecció, cap dels quatre funcionaris es presentara mai en la redacció per a veure qui hi havia i qui no, o de quina forma funcionaven, ni que en les 93 pàgines que ocupa l'acta es faça al·lusió a les particularitats de la seua forma jurídica.

La data en la qual s'inicia la inspecció coincideix amb la publicació, en El Confidencial, que un jutjat de Barcelona investigava si les ajudes al valencià atorgades per Ximo Puig afavorien una trama que desviava fons a empreses involucrades en el Procés, acusacions que es van demostrar falses

“El que es pot concloure llegint l'acta és que aquestes persones o bé han comés una negligència perquè no han comprovat els centenars de documents que hem aportat o que han obrat de mala fe, perquè els fets que es recullen no tenen res a vore amb la realitat”, assegura el qui també és advocat. L'acta de liquidació, que ascendeix a 62.000 euros, deixa la capçalera i el seu editor en una situació complicada. No només a ells, també al panorama mediàtic valencià en el seu conjunt: el colp a la cooperativa es produeix en un context de successius acomiadaments en edicions locals de diverses capçaleres. El Levante, Diario Información i El Mundo, entre d’altres, han proposat en les últimes setmanes ERO que afecten desenes de professionals a Alacant, València i Castelló. La pròpia marca liderada per Vizcaino és hereva d'una altra que va haver de tancar en 2019 per resultar insostenible econòmicament —Diari La Veu— i que va voler reconvertir el seu model a través del suport en la societat, en una cerca incessant per la supervivència.

La trajectòria de La Veu, amb les seues transformacions i caigudes, serveix per a il·lustrar la situació a la qual s'enfronten aquells mitjans que decideixen apostar per l'oposat a allò hegemònic en territori valencià, ja siga llengua, maneres de funcionar o idees

La Veu del País Valencià va nàixer en 2013 sota l'impuls d'un grup d'entusiastes professionals de diversos àmbits. No se'ls pot anomenar d'una altra forma: en aquell moment, la Generalitat Valenciana estava governada per un Partit Popular, entre les files del qual romanien personalitats que posteriorment serien condemnades per alguns dels casos de corrupció més sonats del país, i dels qui les polítiques distaven de resultar l'escenari ideal per a crear un mitjà d’aquell tipus. La trajectòria de La Veu, amb les seues transformacions i caigudes, serveix per a il·lustrar la situació a la qual s'enfronten aquells mitjans que decideixen apostar per l'oposat a allò hegemònic en territori valencià, ja siga llengua, maneres de funcionar o idees.

Primera etapa: excepcions

Moisès Vizcaíno no té cap dubte en el terme a emprar per a definir la primera etapa del mitjà que van decidir posar en marxa fa ara més de set anys: autenticitat. “Hi havia una il·lusió per fer un mitjà en valencià, alternatiu, oposat totalment a les polítiques de corrupció, en un context en el qual el PP tenia majories absolutíssimes en tots els nivells: local, autonòmic, estatal, europeu”, contextualitza l'advocat. “Els tres primers anys es van enfocar a defensar uns valors clars, a ser combatius”.

A anar a contracorrent amb els discursos que havien vençut a les urnes, es va afegir l'haver de sobreviure en un context de repartiment de diners públics, a través de publicitat institucional i subvencions, gens amigable per als qui se n'eixien del circuit. En un debat organitzat divendres passat 22 per la plataforma Decidim!, Vizcaíno va compartir que fins al canvi de govern, la capçalera que liderava va aconseguir tres subvencions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) no superaven els 2.000 euros. Des de 2015, amb l'arribada del Botànic i els canvis en les normatives per al repartiment institucional, la quantia rebuda per La Veu pel seu ús de la llengua pròpia va ascendir a 50.000 euros, i els posteriors anys van rondar els 30.000-40.000 euros. Mentrestant, alguns mitjans que aconseguien majors quanties pel seu volum de difusió utilitzaven traductors automàtics per a la publicació de notícies en català, la qual cosa els permetia accedir a unes ajudes que, d'altra banda, han comptat sempre amb l'oposició d'un sector de la població valenciana.

“Al País Valencià, qualsevol acte de normalitat que es fa en llengua pròpia, en llengua catalana/valenciana, sempre és objecte de la ira i l'odi de l'anticatalanisme feixista que vol exterminar una cultura i una llengua diferent”, exposa Vizcaíno. “Per descomptat que no tenim res en contra del castellà, però el castellà viu en plenitud al País Valencià, mentre el valencià té grans dificultats per a sobreviure, sent com és una llengua pròpia que hauria de gaudir d'especial protecció per part de les institucions públiques”. L'any 2018 va ser l'últim que La Veu va rebre subvencions pel foment del valencià. La Veu i qualsevol altre mitjà: aquestes ajudes porten dos exercicis sense ser convocades.

Segona etapa: decepcions

Al que sí que ha tingut accés La Veu, i ha resultat la seua principal font de finançament, ha sigut a la publicitat institucional, si bé no arribava a ser dels principals mitjans en els quals més s'invertia per aquesta via. Vizcaíno sabia que no volia que el mitjà estiguera hipotecat per la banca, i ací és quan arriba la segona fase: “Canviem perquè busquem la viabilitat a través d'homologar-nos al que era la resta dels mitjans, d'entrar en la roda del finançament a través de la publicació institucional i que no sols fóra un diari combatiu, sinó més estandarditzat, normalitzat, amb una redacció, un equip de periodistes, un director... Una estructura més de periòdic clàssic”.

En ocasions, lamenta Vizcaíno, és més difícil fer periodisme “amb qui creies en aquell moment que era un govern de canvi social, d'un compromís amb la llengua”

Entrar en la roda naixent amb una vocació més aviat revolucionària va tindre el seu preu: van perdre part de la seua comunitat. “Si no haguérem fet això, possiblement La Veu també haguera acabat, perquè aquella etapa més autèntica també havia arribat a la seua fi”. El model, diu, estava esgotat, necessitaven un canvi: “Però pot ser que jo m'equivocara com a editor per sacrificar part de la capçalera i confiar en qui no havia d'haver confiat”, reconeix, fent al·lusió a això que ja apuntava el columnista Sergi Tarín. En ocasions, diu, “és més difícil fer periodisme amb qui creies en aquell moment que era un govern de canvi social, d'un compromís amb la llengua”. No obstant això, lamenta, aquell suport no va arribar amb força per part d'un sector del govern del Botànic: “En la segona etapa el mitjà s'havia professionalitzat, però les coses no van eixir bé perquè algunes persones no van complir la seua paraula”.

Tercera etapa: suport

En aquesta tercera fase, la fase d’agermanaments, pretenen recuperar, i creuen que ho estan fent, a part d'aquella comunitat que es va allunyar en les successives transformacions d'un projecte que probablement els va deixar de representar. “Crec que la gent està agraint que a l'autenticitat de la primera etapa li hem sumat la professionalitat de la segona i ara la implicació de la societat”, resumeix. Ja no volen viure de publicitat institucional, sinó eixir de la roda i que siga la ciutadania qui espente: pretenen que el 80% dels seus ingressos procedisquen de quotes.

L'acta de la inspecció estableix un perillós precedent: “No estem parlant només del periodisme escrit en llengua catalana, sinó del periodisme que aposta per la llibertat d'expressió”

Encara que estaria molt bé, aventura, que l'administració rectificara amb el tema de l'acta d'inspecció, Vizcaíno avança que ni un euro del que han invertit les persones en aquesta tercera fase serà invertit en pagar la infracció si s'executa, i recorda que tenen un pla d'empresa: “Si algú pensava que amb aquesta inspecció, amb aquesta multa econòmica injusta, s'acabaria el poc periodisme que es fa en català al País Valencià, està molt equivocat”, adverteix. També recorda que els fets estableixen un perillós precedent: “No estem parlant només del periodisme escrit en llengua catalana, sinó del periodisme que aposta per la llibertat d'expressió”.

En qualsevol cas, estan disposats a seguir endavant i es defensaran tant per la via administrativa, com per la judicial, i també amb el suport que han brindat la societat i companys del gremi: “La vida és així, toca continuar lluitant i ajudant uns als altres perquè mentre hi haja una injustícia en el món, es denuncie”. Va ser la motivació que va portar a Vizcaíno a traspassar l'àmbit de l'advocacia i apostar per aquella autenticitat que, amb els seus errors i encerts, continua tractant de fer-se lloc en un panorama que no augura res de bo: “Potser soc un utòpic, però què faria l'ésser humà sense utopia”.